<-PoDeM aPrEnDrE tAnT dE tOtHom->
Monday, March 29, 2004
Avui ha estat un dels pitjors dies que recordo últimament... ja era hora de tenir un dia realment fastigós, no? així tots els que vinguin em semblaran una glòria comparat amb aquest.
M'he llevat amb mal de cap, cansat, amb tanta son... la nit de dissabte a diumenge no vaig dormir ni una hora i la passada ni 6 hores... i he anat a classe amb mal de cap, són i una mica de tot... xD La primera hora no l'hem fet i hem stat apalancats al bar, després he anat a fer expressió graficoplàstica i ha anat bastant bé... després del pati fent dibuix artístic ens han dit que dissabte va morir un company nostre de l'institut de 2n de batxillerat... no tinc paraules per definir el que he sentit al veure el nostre professor dir-nos-ho amb els ulls enllagrimats, i encara menys al pujar i al veure tots els companys de 2n plorant desconsoladament amb la comprensiva sensació d'impotència de tots els altres. Jo en aquell moment ja em trobava fatal, i he decidit faltar a la última hora i trucar a ma mare perquè em vingés a buscar (feia molt freed, i em trobava bastant malament...), m'ha despenjat el Mbl i he sentit unes coses molt rares, pero no em deia res, sentia veus estranyes...
M'ha trucat tot seguit i m'he assabentat d'un problema familiar molt pròxim a nosaltres, en especial a ella, el que m'ha acabat de trencar el dia per complet... ara estic descansant i espero que la resta de tarda que queda, i de dia sigui millor... he quedat però amb el temps que fa no sé com anirà... espero veure a la gent amb qui he quedat, en tinc tantes ganes...
Quin remei tenim¿? Com sempre, davant la puta vida, tirar endavant, pensar en els que sóm, en present, i lluitar per seguir abançant dia a dia passi el que passi....
sobretot...
Amb un somriure :)
Uri.
16:21, 29 de Març, 2004
Wednesday, March 24, 2004
Avui he tingut moments de tot!!!
Al matí ha estat bastant normal, m'han donat bastantes notes, totes molt bé! estic content de com m'està anant el curs, ara falta mantenir-ho...
A la tarda he anat a veure una persona molt propera a la meva vida familiar la qual està sola. Sense ningú, abandonada, amb problemes psicològics mesclats amb alcohol, tabac, malalties, enfermetats, etc, etc, i més etc.... amb el qual no puc fer-hi res, i he tingut una sensació de por... l'he vist tant sol, que he tingut una por d'acabar com ell... m'estimo a moltíssima gent, però a vegades no sé si tinc la sort de què algú senti el mateix per mi, perquè... m'ho mereixo? Veig que sí, hi ha molta gent pel meu voltant, a molts els he ajudat, molts m'han ajudat a mi, en els mals moments és quan veus la gent ke realment t'estima.. quan estàs fotut el que et pregunta si estàs be a cada moment és el que t'estima, qui t'envia un sms sense cap perquè, qui et truca pel simple fet de trucar-te... aquesta persona t'estima de debò i vol el millor per tú... però com es troben persones així¿? i si n'hi han quan saben quan els necessites? ho saben ells?
He tingut una terrible por de sentir-me sol en un futur pels meus putos defectes... a vegades em veig tant egoïsta, em veig nose... com a persona em jutjo tant i em trobo tants defectes, tantíssims... que sí, potser primerament no es veuen, però jo me'ls veig... i a vegades trencaria tots els miralls per no mirar-me. Espero que mai m'arribi la soledat, no hi ha sentiment pitjor que aquest...
Espero mai estar sol, i espero que mai ningú ho estigui... no parlo de soletat de tenir parella o no.. soletat d'algú que pensi en tu algun cop, ni que sigui un sol instant, ja em conformo, només demano això...
Vaig a dormir :)
boníssima nit, i practiqueu el somriure!
Uri.
Avui és un dia normal, extrany, em sento trist i no se perquè, no us passa mai? A mi massa sovint... no sé perquè m'aixeco a vegades.. veig que dono concells a amics i amigues els quals jo soc el primer que no puc complir, dono opinions les que a la pràctica no puc dur a terme, espero que els que han rebut els concells sí que els puguin desfer d'utopies i els facin realitat...
M'encanta tant ajudar a la gent! però no sé a vegades si faig bé, vull fer coses però amb por de fer massa, o potser massa poc, quan ho saps on està el límit? com ho saps? Veig ke hi ha gent que m'estimo, la que no sé si se n'adona del que sento per ells, amics, amigues... i a tanta que, sé que no cal de mostrar-ho, però d'alguna manera sí que cal, perquè tots necessitem que la gent ens demostri que ens estima de tant en tant per no sentir-nos sols... un "t'estimo" de la persona menys esperada en un moment poc imaginat pot fer agafar-te ganes de viure encara més!!! per un sols "t'estimo", el que és tant insignificant comparat amb el que realment és...
Perquè ens costa tant dir-ho? últimament m'estan passant tantes coses, coneixo gent nova, molta ja me la estimo en tant poc temps, i penso que suposo que és bo, no? a vegades les males passades i experiències fan que tinguem por a estimar, i que hi pot haver pitjor que això? sentir que estimes a algú i tenir por de dir-ho, expressar-ho... i què fas? t'ho guardes, i explotes, sol, mirant per la finestra totes akestes llums de totes aquestes cases en les que penses que hi ha algú que té més companyia que tú i segur que s'ho està passant millor.
És complicat.
To be continued... xD
Uri.
Tuesday, March 23, 2004
Hi ha tantes cançons que et posen trist, però depèn de com les escoltis t'alegren, i altres que al revés... ara escolto "Jo ho espero tot de tu" de Sau... quants cops m'he fotut un tip de plorar escoltant-la en moments durs de parella, o d'amors, o d'amistats, o de que sigui? tants, tantíssims...
Q dura és la vida! Però no ho és si tenim en compte, que com diem a filo, l'home ho és tot en l'univers.. és a dir, que el que corre per dins nostre és tant lliure com el fet de poder respirar. No escollim tenir akesta llibertat, la tenim i ja està... ja que tot pensament o tota opinió que tinguem sempre serà 100% correcte, tot i que hi hagi gent que opini diferent a nosaltres, el que no voldrà dir que aquesta gent s'equivoqui, ja que també tidnrà 100% de raó, s'entén? El tema és respectar la gent ke opina diferent a nosaltres, sino... feixistes sóm.
Avui he tingut una converça amb una persona sobre el tema "AITIFEIXISTA"... no entenc aquest terme, ni a la gent que el defensa.
Un feixista és quelcom que nega la llibertat d'algú altre, nega la seva opinió... un ANTI- algo, és algú que nega la opinió d'aquest "algo", i si jo so ANTIFEIXISTA sóc ANTI-Els que són anti algo... jo soc anti anti... soc ANTI-JO MATEIX! S'entén?
Pos no se si s'ha entès...
Visca el Relativisme...
Uri.
Monday, March 22, 2004
Avui he decidit canviar el físic d'aquest lloc meu i només meu xD
Nosé, poc a poc aniré canviant... com la Eli m'ha dit (qui em va ensenyar tot akest cotarro) s'hi poden ficar fotos, arxius, imatges, colorines.. però he decidit ke no ho faré per ara, no en tinc ganes i em fa pal xD simplement em dedicaré a escriure el que em surti de la punta dels dits, quan em vingui de gust, i ho necessiti...
Veus? ara ja no necessito dir res més xD Serà que estic bé...
Uri
Friday, March 19, 2004
Ai! quin dia i quina nit! i quin dia de demà! i el d'ahir i el de passat demà!
Sento que em diuen que passi
però si passo potser m'hi quedo
i si m'hi quedo no torno
i si no torno, perquè he de passar?
Veig que em criden
perquè em criden?
que els hi he cridat jo?
Qui va cridar per primer cop?
Quin idiota el tio
Perquè ho hauria de començar a fer?
Dos no criden si un no vol
Però algú va ser el primer
Sempre hi va haver un primer en tot
I el primer que va fer l'amor?
Aquell va perdre la virginitat per tots!
I si va ser gatillazo?
I si el primer polvo de la humanitat va sortir fatal?
i penso, i si haguéssin inventat els preservatius a la època d'Adam i eva?
Quants estariem aki? XD
---
Després d'aquesta ratllada en la que he deixat anar els pensaments més pocasoltes que em podrien passar pel cap ara mateix em digno a escriure alguna cosa mínimament coherent.
Com stem? Són les 0:39 de la nit del dia 19 de març, un divendres... un divendres més!
Institut, amics, biblioteca, amics, foment, amics, messenger, amics... la meva vida d'avui ha fet aquest cercle!! Sempre va variant, per això...
Ara tinc moltíssimes coses que em passen per el cap, i que faré?
Aniré a dormir que m'estic caient de son.
Bona nit xD
Uri.
Monday, March 15, 2004
Tinc ganes d'escriure quelcom... em passen tantes coses pel cap... penso, i si no tinguéssim el msn? hi ha tanta gent que viu lluny de mi amb qui tinc tantes converses... avui mateix n'he tingut algunes de tant profundes, de les que he après tantíssim, i amb gent que viu lluny.. i sense el messenger? o internet?
Suposo que per això hi ha tanta gent enganxada, tant que fins i tot més que a la nicotinaaa!! xD
No veieu, que en alguna època que no hem tingut msn, o internet aprofitem molt més el temps? Fem més coses? tenim més idees?
Hi ha gent ke no.. però tothom perdem el temps aL Msn a vegades quan hauriem d'estar a la habitació del costat estudiant
Ai, stic soso i super sobat.. vaig a dormir XDDDD
Nanit.
Uri.
1:46 del futur 16 de març del 2004
Sunday, March 14, 2004
Vora el foc el color de sang regna en la llum
Les llums de fora esperen impacients la sortida del sol
Impacients les flames del foc volen volar cap a la lluna
Fins que s'apaguen, i s'acaba tot.
Qui podria guardar-ho per sempre?
Qui ho podria inmortalitzar?
No em valen els records! tot són records
però ara que importen, si tant sols són això,
records.
Aquells moments d'innocència
descobrint el futur
obrint els ulls de la nostra pell
i gaudint d'un no saber el perquè.
Qui ho podrà recordar?
Quan després de tot s'hagi apagat..
Les cares cremades, olor a incens
sento que es trenca el fil que ens uneix.
La teva mirada abants de dir-nos adéu
m'ho deies més amb els ulls que amb les paraules
Les paraules no les entenia, els teus ulls si.
Però no es ficaven d'acord.
Elles deien adéu, ells no ho volien reconèixer.
Vas fer cas a les paraules, i els ulls van haver de plorar.
Tristos van seguir-te
Plorant sense consol inventat
No era un dia clar, no un dia qualsevol
Jo no en tenia prou, jo no tenia por...
Caminant rera el passat, mai tiraré endavant
Cal passar-lo, i deixar-lo a casa seva, al passat.
Sento el calor d'algun lloc
però no el veig, està lluny.
M'arriba fins aqui, i penso...
Si el tingués davant meu,
que faria amb tanta calor?
Me la quedaria tota per mi?
La repartiria, suposo...
Siguem solidaris..
La corona davant d'una oreola
i al darrera un cel amb un arc de sant martí
Uns nens amb ales volen pel seu voltant
cavalls voladors volen amb ells.
Miren cap a baix.
I és tot tan horrosós que es quedaran volant per sempre.
Uri.
20:23 del diumenge 14 de març
INSPIRACIÓ! INSPIRACIÓ!!
"En la vida se't presentaran moltes piscines, t'hi podràs tirar o no, potser estarà buida i t'hi fotràs de cap. Doncs mira un nyanyo més... però també pot estar plena!! Aixo si, si no t'hi tires mai sabràs si tava plena o no"
Ho havia d'escriure...
xDD
Uri
A veces teng muchas ganas de gritar, llamar la atención
Siguen mis sueños enlatados, sin poderse abrir, sin ganas de vivir
A veces rezo en la tormenta para poder sobrevivir
y a veces creo que se me olvida
que algo crece dentro de mi
Creo que eso es lo que importa
para ser feliz
Una oportunidad para meditar; a donde vas a llegar.
A veces necesito hechos, las palabras saben huir
y a veces manchas en mi cama
y a veces fuerte en un cajón
Y a veces creo que tu historia, se parece a mi...
Una oportunidad para meditar; a donde vas a llegar.
Que tu vas a llegar...
Gossos - A veces
Avui he estat escoltant una cançó que em van recomanar ahir, la que pot donar molta força a qui ho necessiti:
----
Nadie puede guardar toda el agua del mar
En un vaso de cristal
¿Cuántas gotas tienes que dejar caer
Hasta ver la marea crecer?
¿Cuántas veces te ha hecho sonreír?
Esta no es manera de vivir
¿Cuántas lágrimas puedes guardar
En tu vaso de cristal?
Si tienes miedo,
si estás sufriendo
Tienes que gritar y salir,
salir corriendo
¿Cuántos golpes dan las olas
A lo largo del día en las rocas?
¿Cuántos peces tienes que pescar
Para hacer un desierto del fondo del mar?
¿Cuántas veces te ha hecho callar?
¿Cuánto tiempo crees que aguantarás?
¿Cuántas lágrimas vas a guardar
En tu vaso de cristal?
Si tienes miedo, si estás sufriendo
Tienes que gritar y salir, salir corriendo
Amaral - Salir corriendo.
----
Una cançó que pot ajudar a mirar en la vida nous horitzons, anar més enllà, a voler buscar alguna cosa més, a no pensar en el passat, no portar-lo al present, a creure en nosaltres, fer el que realment està en els nostres desitjos.
Bon dia.
Saturday, March 13, 2004
Impressionant..
les 22:00, he sentit un soroll, he mirat per la finestra de la meva habitació... quina imatge! m'he trobat amb tota Horta obrint-se i apagant-se les llums! i fent al cassarolada! Ha estat tant màgic! sentia un mar de cops de cassoles, i veia un número d'incontables llums apagant-se i encenent-se.. m'ha fet una rabia no tenir una càmera de video o de fotos...
Weno, d'alguna manera espero que no n'haguem de fer mai més cap...
Una abraçda.
Uri.
Com saps quan has d'actuar? quan saps que ho has de fer? És tant complicat... crec que en part som nosaltres mateixos que ens ho fiquem tot més difícil! Som uns ratllats! Si ens ratllem per qualsevol cosa... per exemple, una converça al Msn, si veus que tu dius coses i l'altre parla poc penses: Ui, s'ha enfadat amb mi, ui que hauré fet? i comences a analitzar-te per veure si has fet algo malament que ni te n'has adonat!!! veus ke no... llavors penses ke és algo pitjor! i et menges el tarro.. i potser l'únic que passa esque l'altre persona s'estava tallant les ungles dels peus mentre parlava i tenia 8 converses a la vegada en el Messenger, per suposat que no podia escriure gaire!! Com aquelles converses que tens moltes ganes de parlar amb akesta persona, li preguntes alguna cosa: ke tal? com va? i comences a fer preguntes, i l'altre tant sols contesta, i contesta... no pregunta: i tu?, ni... i tu com estàs? ahhh sii?? tu ke tal? no no... tant sols respon! pos ale, a menjar-te el tarro i a buscar perquès inútils que tant sols porten a menjar-te més i més el tarro, sense cap perquè!!!
No us ha passat mai?
Serà que soc raro.
Uri.
Molts cops estic alegre, molts cops trist. Quan estic alegre quasi sempre sé el perquè, i quan no, no hi ha millor sensació, no? No saber perquè estàs alegre, però estar-ho! Genial... pel contrari, quan estàs trist per quelcom que saps et fots i tal... però quan estàs trist i no saps el perquè és tant dur...
Friday, March 12, 2004
Mail preciós que he rebut avui, i que m'ha fet pensar tant que l'he volgut inmortalitzar en aquest petit raconet del que disposo. Gràcies Klareta!!!!
Va dedicat a molts de vosaltres:
HI VA HAVER UN MOMENT... en el que creies que la tristesa seria eterna; però vas tornar a sorprendre't rient sense parar.
Hi va haver un moment en el que vas deixar de creure en l'amor i després va aparèixer aquella persona que no pots deixar d'estimar.
Hi va haver un moment en el que l'amistat semblava no existir; i vas conèixer aquest amic que et fa riure i plorar, en els millors i en els pitjors moments.
Hi va haver un moment en el que estaves segur que la comunicació amb algú s'havia perdut; i va ser llavors quan el carter va trucar la porta.
Hi va haver un moment en el que una discussió prometia ser eterna; i sense deixar-te ni tan sols temps per entristir-te va acabar amb una abraçada.
Hi va haver un moment en el que un examen et semblava impossible de passar; i avui és un examen més a la teva carrera.
Hi va haver un moment en el que dubtaves de trobar una bona feina; i ara pots donar-te el luxe d'estalviar pel futur.
Hi va haver un moment en el que vas sentir que no podries fer alguna cosa; i avui et sorprens a tu mateix fent-ho.
Hi va haver un moment en el que creies que ningú podia entendre't; i et vas quedar boca badat mentres algú semblava llegir-te el cor.
Així com hi va haver moments en que la vida et va canviar en un instant, mai oblidis que hi haurà moments que allò impossible es farà realitat.
Envia-ho a les persones que estimis molt, encara que no les vegis sempre... doncs recorda "tot el que passa, passa per alguna raó
---
He pensat en molta gent després de llegir això; gent que fa tant temps que no veig, gent que he conegut i ha passat pel meu davant, gent que s'hi ha quedat, gent que fa tant temps que no veig i trobo a faltar, gent que l'acabo de veure, fa ni tant sols una estona que no la veig i ja la torbo a faltar, gent que fa poc he conegut i que m'estimo com si fés anys que sé d'elles...
A tots vosaltres, un petó.
Uri.
Tuesday, March 09, 2004
Un altre dia, i una altre nit la que espera que me'n vagi a dormir amb els braços ben oberts per portar-me al món dels somnis? mal sons? qui sap...
Ha estat un dia estrany, ja que he tingut tantes sensacions diferents... Al matí he rebut notes d'alguns examens els quals m'han anat força bé, cosa positiva.... després amb els de la classe i companyia ho he passat molt bé (com sempre, vaja.. xD) i ha estat al arribar a casa i ficar-me a fer el treball d'Història de l'Art per l'endemà, quan el meu cap feia "xup-xup", si... em menjo el tarro com el que més! Potser em repetiré, potser escriuré coses que ja he escrit altres cops, però com que no recordo el que escric perquè és espontani, jo simplement em dedico a transmitir el que em surt xD
He començat a fer el treball, he parlat pel Msn amb gent que hi havia conectada, alguns vells amics, alguns altres de nous, i no per això menys importants.
Últimament no se que li passa a la meva vida que se'm presenten, una rera altre, diferents situacions extranyes, o si mes no, situacions per les que necessites pensar i pensar tant a la hora d'actuar, no tant sols pensar, sino fins i tot demanar ajuda, demanar concell, i potser a les persones a les que menys t'ho esperaries. Potser una persona que coneixes el mateix dia et pot ajudar més que una altra que fa anys que conèixes...
Em passen moltes coses pel cap (cosa no extranya..xD) però estic massa cansat com per seguir aqui ficat, ja que em moro de ganes d'endinsar-me al llit i dormir pensant amb algú en especial, alguna situació, algun record, algun desig, alguna utopia? Esperem que no :)
Molt bona nit.
Uri.
1:21 del futur dia 10 de Març de 2004
Sunday, March 07, 2004
Ja fa una bona estona que m'he despedit de la gent del messenger, fins i tot havia apagat el Pc... però m'han vingut ganes d'escriure. Són les 0:13 del futur dia 8 de març! (M'agrada sempre ficar l'hora exacte de quan escric... ves per on) i tantes coses em ronden pel cap. Dintre de 8 hores i quart tinc un examen de filosofia, i no sé com m'anirà. Algunes coses bé, algunes no tant... no he tingut gaire temps per estudiar amb l'aniversari & companyia, i altre temps he perdut una mica el temps.. no passa res, no? porto tot el puto any estudiant com un cosaco!! mira.. per un examen no passa re! total.. en 10 dies faig la recuperació i listos!! el ke passa eske em sabria greu no treure bona nota a Filo pq sé que és una assignatura que m'encanta, i la vull disfrutar!! D'ella podem aprendre tant...
Avui he tingut una de converses pel msn tant maques!! amb tanta gent que aprecio tant!! Si esteu llegint això.. esque formeu part d'aquestes.. pq si no us apreciés no us donaria aquesta direcció...:P He parlat de tantes coses...
En un parell d'elles he parlat del que passa quan conèixes algú nou. Algú que de cop, i qui menys t'ho esperes, apareix de cop a al teva vida, i veus que pots parlar i parlar hores i hores sense parar... jo soc un cagueta, i em fa por enrotllar-me massa... parlo pels descosits, m'agrada tant explicar coses, i que m'expliquin a mi sobretot... digueu-me tonto.. però tinc por d'avurrir a la gent!! perquè cada cop es parla menys! i a mi.. com que m'agrada tant fer-ho, no fotem que ara sigui jo el raro! xD
Parlo amb tanta gent de tantes coses... problemes amb amics, parelles, familia, inquietuds, nervis, estress, agobios... parlo de sensacions, sentiments, temes filosòfics dels que podriem parlar hores i hores... i cap converça em desagrada, cap! de cadauna d'elles puc aprendre tant! m'encanta aprendre, cada dia!! cada dia vull anar-me'n a dormir amb un coneixement més... sempre pot ser això?? doncs i tant!!
Què em passa pel cap ara mateix? Doncs, ganes de trucar a algú, enviar sms's, e-mails... sabeu ke vull dir? Faria tantes coses de les que no tinc valor a fer per por a agobiar... fer-me pesat... estimar és fer-se pesat? tenir una amistat molt forta i ganes de demostrar-ho és agobiar? per mi no... però i pels altres? jo no ho se pas...
Hi ha gent que m'estimo i no se si mai els hi he dit, o si mai tindré el valor de dir-ho, altra que els hi he dit ke els estimo però es queda tant curta la paraula, tant... vei gent que cada dia m'explicarien tantes coses, tantes! que ni dono a l'abast...
Ara tinc la finestra de la meva dreta, a un parell de metros, oberta, i des d'aqui veig tota horta sencera! és un pessebre, és tant maco.. com m'agradaria que alguns devosaltres fóssiu aqui " How a wish you were here..."... avui tenia aquesta cançó de nick.. referida a això mateix.. m'agradaria que certes persones estiguéssin ara al meu costat per contemplar el mateix que jo, aquesta vista tant tranquila, i poder parlar cara a cara... el Msn està molt bé per no perdre el contacte.. però com ho fas per saber realment una persona està d'una manera, o reacciona d'una manera o altre sense mirar-la als ulls? Una mirada diu més ke una hora parlant pel messenger, i està comprovat! que hi ha darrera d'una mirada... "sóc un nàufrag dels teus ulls" (Quina cançó més maca de'n Joan!) de quins ulls? De tants? Sóc nàufrag de tants ulls... potser ara d'uns en concret, els que tinc moltes ganes de tornar a veure.
Bona nit.
Uri
torno a ser aqui! i estic feliç... ui! ara sona la cançó "No quiero estar sin ti" de la Rosana.. és algo depre la cançó, jo en canvi estic animat!, llavors que he de fer? desanimar-me? ficar-me a plorar? canviar de cançó? i perquè no puc seguir escoltant-la i anima't pensar: òstia que maca.. sí, hi ha gent que m'encantaria que fós al meu costat ara mateix per explicar-lis tantes coses, i alhora, i sobretot, que elles m'expliquéssin tantes coses que vull saber d'elles... tanta gent desconeguda hi ha al nostre voltant! i tanta de la que podem aprendre tantes coses...
Sí! estic animat! i no se'm dóna gaire bé escriure (com ja se sap...) quan estic animat, però ho intentaré... hi ha dies que em sento buit, i em sento transparent, però una transparència total davant de tot, en canvi altres que em sento tant ple!, sobretot quan veig que tinc gent al meu voltant, i si més no, quan crec que algú sap que em té a mi al seu costat, cosa que m'agrada tant com l'altre. Com expressar el que realment sents? hi ha gent amb la que sempre m'han mancat paraules per demostrar l'apreci que sento cap a elles, l'amor, l'amistat, la fidelitat, etc. Espero amb el temps poder-ho demostrar, i no és un "demostrar" físic, ja m'enteneu, no? xD
Els camins de cadascú se'ns separen, se'ns reajunten, però tot i que estiguin separats molt temps, quan es tornen a reajuntar és com si no passés res, i és bo que aquests camins es vagin distanciant de tant en tant, ja que alhora que es tornin a reajuntar la relació serà molt més rica en coneixements, exèriències per poder-les compartir, i això passa amb els amics, amb la familia, amb la parella, i amb un mateix...
Tots fem el nostre camí, el que és incotable per ningú. Ni la persona és important de la familia, ni el millor amic ni la parella pot entrar en aquest camí. Sols fem el camí. Hi ha gent que el fa paral·lelament a nosaltres, amb qui ens ajuda a escollir entre els pròxims camins i encreuaments mancats de desició. Aquesta gent ens ajuda, ens agrada, ens estima, els estimem... però hem d'anar en compte de que ningú es fiqui al nostre camí, perquè llavors haurà de sortir d'ell, i haurà d'agafar un camí no paral·lel, sino perpendicular al nostre, almenys durant un temps. Tots necessitem el nostre aire, els nostres moments, els nostres segons... l'abús és innecessari, dolent, malaltís... l'ábús de tot tipus, sens excepció.
Hem d'aprendre a racionalitzar el temps, les persones, els amics, la parella, la familia, estudis, aficions, treball, etc, etc. tot així trobant el nostre camí paral·lel a tants altres, mentre que cap se'ns creui per sobre.
És com una carretera de diferents carrils. Nosaltres anem per un carril, els de l'esquerra (els que van més ràpid) són els que, com els cotxes més ràpids, passen per la nostra vida en un moment i se'n van, tornen potser, potser no... i per la dreta tenim els vehicles més lents, els que circulen al nostre costat durant molt temps, alguns fins sempre, alguns no... mai ho sabrem, mai sabrem a quin cotxe se li espatllarà el motor, se li punxarà una roda, o quelcom altre que el faci quedar-se enrere i perdre'l de vista. El que farà que ens ajuntem amb els altres cotxes del nostre voltant. Tot això sense deixar que cap d'ells se'ns fiqui d'amunt, o ens aplastarà.
El que hem de fer es mai mirar el retrovisor. Sempre mirar endavant i al costat per mirar a la gent que tenim al nostre voltant, els que ens tornen un somriure, tot i que estiguin lluny o aprop nostre, ells valen la pena. Els que es vulguin ficar al nostre carril... no. A aquests els hem d'adelantar i deixar-los enrere, i hi ha tants d'aquests en quest món... Hem de pensar en present, en nosaltres, i actuar segons ens sembli al present, sense pensar en els que hem deixat enrere, o en els que ens trobarem... ja que si ho fem, ens perderem el present, la sortida de l'autopista que ens convé la deixarem passar, i costarà tant tornar enrere...
Tots hem de trobar aquesta autopista... fins que un dia arribarem a un lloc en que no ens caldrà agafar-ne una altre.. ens hi quedarem per sempre? o n'agafarem una altre?
No ho sabem, pensem en el ara, el després ja vindrà.
Uri.
14:59. 7 de Març, 2004
Friday, March 05, 2004
"T'han condemnat
a fer-te gran,
dues llàgrimes no fan un fracassat,
si vols volar,
salta primer al barranc.
Jugant com nens tota l'estona,
vols vindre amb mi
i amb un cop de sort,
no ens caldrà tornar.
Dins d'un volcà
no hi ha temps real.
Imaginant,
caminarem damunt les ones
el vent t'acaronarà.
Ens escaparem, quedem al més enllà.
Ho aconseguiràs,
sé que et trobaràs.
Jo et perseguiré,
si tot et va bé.
I aquesta vida que veus és un mirall,
que enlluerna a qui vola massa alt.
Pots arribar fins al blau,
si em dons la mà,
jo te la donaré.
M'escaparé, ens veure'm al més enllà.
Ho aconseguiràs,
sé que et trobaràs.
Jo et perseguiré,
si tot et va bé."
... Bona cançó per escoltar a la 1:45 de la nit d'aquest divendres... fa 1:45 minuts que tinc 20 anys, uff... dintre de 20 anys diré allò que va dir en Serrat: "fa 20 anys que tinc 20 anys"..
Akesta cançó em va genial ja que més o menys diu exactament el que em passa pel cap, és més.. ara deixaria d'escriure perquè tant sols llegint-la ja en tinrieu prou per entendre'm :P
Avui haviem de marxar per algun lloc, però al acabar l'assaig (Després de ke tots em cantéssin l'aniversari feliç... aix.. tontos! :P) estava bastant cansat, el Joan tb havia de dormir d'hora pels estudis, i jo demà tb m'he d'aixecar per estudiar... he decidit anar a prendre algo per aki Horta i apa, he arribat fa una estoneta :P
Aquesta setmana ha anat força bé, he recuperat notes que últimament estava baixant, he conegut a gent nova que sempre agraeixes, i sobretot si hi pots parlar, converçar d'una manera agradable... que vols més? És genial conèixer a algú i que a la poca estona estiguis xerrant com si res, explican-te la vida.. tots ho hauriem de fer això! seriem més feliços...
Ahir vaig fer una entrevista de treball, diria ke va nar bé.. abants d'anar a la mani ...va ser algo sosa... i l'únic fet anecdòtic (que d'anecdòtic tb en tenia poc...) va ser els 4 gilipolles que es van dedicar a tocar els ous a la poli en comptes de, un cop acabada la mani, anar cap a casa havent fet el que haviem de fer: protestar! però no, s'havien de kedar allà a provocar perquè Tv1 tingui les imatges de "La mayoria de acudientes a la manifestación" apedregant a la poli.. si esque els hi donem la raó!
Tot es va arreglar amb un bon dinar, i una bona empollada a la tarda de Filo juntament amb una classe de Sintaxi (oi, nunu?) xDD cosa que em va anar genial per estudiar l'examen que he fet avui d'això mateix! M'ha anat força bé, tot i krec que he fotut una bona cagada en una frase... k hi farem..., i vaja, un bon final de dia, poc esperat al aixecar-me.
Stic sosso!! el que passa es que estic feliç, tinc ganes de riure i d'anar a dormir pensant amb lo bé que em sento... i clar, això d'escriure quan estic feliç no se'm dona gens bé... no m'inspiro! no em surten frases de les que m'agraden... és com fer cançons.. en moments alegres costen moltíssim!! (Per tant, vaia depre tenen els cantautors famosos, no? xD)
Apa, veieu? una broma tonta, que estant trist segur no l'hauria fet... xD
Apa, vaig a dormir que a veure si aprofito més el temps.. demà rebré el sol amb apunts de Filosofia, i espero a la tarda poder veure la gent a la que tinc tantes ganes de veure, i al vespre cap al dinar de l'esplai al Foment! ja en tinc gnes...
Molt bona nit gent!
Uri.
(2:04 de la nit del futur 6 de març del 2004... aix...)
Wednesday, March 03, 2004
"Quan la claror vingui a buscar-me,
quan tanqui aquests ulls humans
potser en tindré uns de més grans
o potser, qui ho sap, s´aturaran.
D´on vens, on vas, qui ets i qui seràs?
Aquesta nit m´ho he preguntat.
I és que d´aquí no vull marxar
m´agrada més que el més enllà."
Ara sona aquesta cançó de Lax'n'busto, "no vaig triar" és el seu titol, i ves per on m'han vingut ganes d'escriure en aquest petit raconet al que acudeixo quan el necessito en forma d'amic íntim.
Finestres obertes de bat a bat, en el fons color blanc, veia a través dels vidres d'aquestes finestres que pertanyen a la meva antiga casa d'Horta, d'on vam marxar a corre cuita poc després de fer jo 19 anys (a mitjans de març, ja ke el dia 6 els faig), aquesta nit. He sortit de l'assaig i per primer cop desde ja fa quasi 1 any he vist les portes obertes, per dins tot estava repintat de nou. Aquelles parets han viscut 8 anys de ma vida, hi havia en una habitació una làmpada que era nostra, desde que jo vaig néixer quasi, i la vam deixar a aquell antic pis, per les presses de sortir corrent, per la por, per... Què he sentit? tanta nostàlgia... ara farà uns 9 mesos que ja visc amb ma mare de nou, en un altre pis, a uns 15 minuts de pujada desde el meu antic pis, i 5 minuts de baixada des d'aquí a horta. Ja me l'he fet meu, però cada cop que passo per davant d'aquella casa, al carrer Vila i Rosell, o carrer Tajo, penso amb tot el que he passat en aquella casa.
Dels 11 als 18 anys he estat allà. La millor època que pot tenir una persona. Tota la plena adolescència, aquells 15 anys tant màgics i intensos en que tant sols veiem blanc o negre, no hi ha grisos. Un lloc aprop de tothom, de tot, de tots. Una casa tant gran, amb, sobretot, un estudi... el meu estudi. Aquells 2 sofàs, un davant de l'altre, i al final de la paret perpendicular una taula amb l'Ordenador. Quantes hores hem passat allà amb la colla d'amics? Tantes coses he viscut alla... els primers amics importants, els primers moments inolvidables amb amics, novies... quantes he besat en aquell pis? Algun primer petó està present entrmig d'aquelles parets, i tant sols elles ho recordaran per sempre, a part de la meva memoria i de amb qui ho vaig compartir.
Aquelles parets i jo guardem tants secrets, tants... Tantes hores tocant la guitarra, fent música, estudiant, ballant, mirant fotos, rient, plorant... Recordo com si encara hi estigués dins, com és aquella casa.
Estic molt bé aqui, on soc ara. He intentat recuperar l'ambient que tenia en aquell estudi a la meva habitació actual, diria que ho he aconseguit, tot i que falta la gent que entri aqui, i amb qui liar-la. Ara visc més amunt i fa més pal pujar fins aqui. No és el mateix apalancar-te a casa d'algú que viu a ni 1 minut del lloc on has quedat amb la penya que a on has de pujar quasi 20 minuts caminant amb pujada o agafant el bus... comprensible, no?
Tinc ganes també, de que tanta gent vegi el que veig des d'aqui... Les meves noves 4 parets, més el sostre i el terra compartit pels veïns, també han viscut amb aquest poc temps que porto aquí coses i moments que mai oblidaré, amb gent que encara menys oblidaré.
Ara sona "I wish you were here" de Pink Floyd, quina casualitat... tema dedicat ara mateix a tanta gent que trobo a faltar.
Vida nova. Una vida nova és el que tinc desde farà quasi un any. No em desagrada. És diferent, tant sols cal acostumar-s'hi. Diria que ja ens hi hem adequat bastant bé, hem passat molts obstacles, i encara ens en queden tants (parlant de ma mare i de mi, per suposat), però crec que ho farem, i amb bona nota. No hi ha res que saltar obstacles amb alguna persona que t'estimis, i que hi ha millor que una mare i un fill agafats de la mà saltant aquestes valles? Res podrà amb nosaltres.
Durant els 3 mesos després de que pasés el gran problema a casa meva vaig viure a casa mo'ns avis. Canvi de casa (la que he descrit abants) a una casa amb uns avis. Sense un lloc propi, una habitació sí.. però no pròpia, no sé si mai heu pogut sentir la sensació de no sentir-vos agust enlloc... espero que mai ho experimenteu. Un moment de crisi familiar, personal, anímica, i fisico-psicològica que tant sols el temps, o uns bons amics podien curar. Per sort els 2 factors els he tingut de cara, i penso: realment reben la meva estimació? tinc moltíssima gent dins del meu cap cada dia, i penso... de debò se n'adonen el que importen per a mi? gent que potser farà 1 any que no veig, o potser l'he vist puntualment, però no desaparèixen del meu interior. Gent que em va ajudar, ke m'ajuda i ke estic segur que m'ajudarà, com jo faré...
En aquests 3 mesos a casa mo'ns avis, una cançó va regnar el meu món diari: tornar a començar de Sau. Era el que estava fent, tornar a començar. Acanant els moduls de disseny, fent una espècie de treball de recerca que ens van fer fer (un 10 xD), tot just amb ganes de començar la vida de nou, saltant tota muntanya que se'ns fiqui davant.
...
Tornant a la meva antiga casa. Tantes coses em passen per el cap; bones i dolentes, està clar. Amb 11 anys, que tenia jo, vam fer aquell trasllat en un sol dia, un diumenge que recordaré sempre. Vam arribar a aquell pis, un pis en aquell moment tot ple de caixes de cartró amb les nostres vides dins, incapaços d'imaginar-nos el futur que se'ns preparà... el primer que vam fer aquella nit, mo'n pare, ma mare, mo'n germà (que encara vivia amb nosaltres... va tardar 4 o 5 anys després a marxar), i jo, va ser posar la tele per sobre de les caixes de cartró, i vam començar una vida que durà 8 anys. Dels 11 a 19 anys entre aquella casa de 5 habitacions, amb aquell pati, i aquell menjador amb un arc preciós a mig. Alguns dels que llegeixin aquest text potser la recorden, ja que molts amics meus van passar per allà. Recordo tantes coses, em venen al cap les més personals i íntimes que no veuria bé explicar ara aqui :)
Vull la vida d'abants? Suposo que no perquè algú me la va trencar, i tornar a aquella vida suposaria poder-me-la tornar a trencar, i no em dóna la gana. Tornar a viure en aquell pis?: un somni, fet ja una utopia, no més que això. M'agradaria tant, tant... ara plorant, no sé si d'alegria o de tristor recordo aquells moments viscuts, i els que he viscut en aquesta casa... no canvio res, ni aquells ni aquests, no me'n penedeixo.
"No vaig triar ser tal com sóc ni ser humà
i és que tampoc puc explicar
tot el que he fet o faré demà"
Està sonant la llista aleatoriament de tots els Mp3 que tinc al Pc... al fer el format vaig buidar-ne tants.. faig fer un filtre i he deixat els que realment m'agraden... ara sona "Condemnats" de gossos. No puc dir gaire sobre aquesta cançó, tota paraula sobra.
Un desig tant gran seria poder explicar el que sento... fer cançons? teatre? escriure? tantes coses que m'agradaria fer... però sóc tant nen... sóm tant petits encara!
Ara sona Sau, amb "Els dies passen":
"Tot passa tan lent, res no ha canviat des d'aquell dia
Avui recordava aquells moments que estàvem sols
I no calia dir-nos cap paraula,
Tot ho enteníem només mirant-nos als ulls.
La seva mirada estava plena de misteri.
De la seva vida no en podia saber res.
Dels dies feliços queda la tristesa:
Només ve per dir-nos que no hi ha res etern.
Oooooh, els dies passen
Oooooh, no hi ha res etern.
Deixant caure la mà sobre la meva mà gelada,
Rient-nos de tothom que anava entrant al café-bar.
Res no sabia, res no esperava,
Només volia compartir la soletat
Oh, els dies passen
Oh, no hi ha res etern.
Ningú sap d'on va arribar,
La gent murmurava al seu voltant.
Ningú sap a on va marxar,
Ella només ens va deixar records de tristesa,
I avui tothom la troba a faltar.
Com podia dir-li que a vegades en silenci
He llegit les cartes que jo mai li vaig enviar!
La mirada trista plena de misteri...
Jo sóc com ella, i la vaig deixar escapar!
Oh, els dies passen,
Oh, no hi ha res etern.
"
He plorat tant i tantíssims cops amb aquesta cançó... a molta gent també l'ha ajudat a plorar. Quan tens ganes de plorar però no pots, necessites quelcom per explotar i aquesta cançó n'és una... De petit em vaig passar molts estius enamorat d'una noia, jo escoltant Sau i plorant i plorant... una noia a la qual m'hi vaig enamorar desde ben petit, desdels 4 o 5 anys que recordo que ja m'hi vaig enamorar i fins que no la vaig perdre de vista mai me la vaig treure del cap (parlo dels 16-17 anys)... va quedar en un amor platònic... per la que vaig plorar tants estius. Ara tant sols guardo el record, un record que me l'emportaré allà on sigui, tant sols espero que ella també el guardi, no demano més.
Weno xatos, són la 1:38 del pròxim dia 4 de Març, dia de la mani de turno.. i 2 dies per fer 20 anys... ai noi, ke et fas vell!!! no bell, no... vell!!
Després d'aquestes reflexions.. no sé si algú serà capaç de llegir-ho tot, tampoc ho demano... la intenció és el que compte, no?
Uri.
