<-PoDeM aPrEnDrE tAnT dE tOtHom->
Sunday, February 29, 2004
Muntanyes blanques veig des d'aqui. Fa una estona he arribat a casa de dinar amb la familia en aquest diumenge, a primera vista, maco, amb un dia lluminós, el que tot d'una s'ha tornat de color carbó, deixant anar espurnes sobre la ciutat en forma de neu. Ara encara veig la neu que queda en les muntanyes, desde la meva finestra veig Horta sencera, Llucmajor, el Tividabo, la Vall d'Hebron... veig tantíssimes coses, sota un sostre de núvols grisos, i ja començo a veure les llums del carrer que s'encenen, i els cotxes que es mouen, formant una visió digne d'un passebre.
El dia fins ara ha estat molt bé. Un matí apalancat, m'he dutxat de tranquis... sempre intento fer coses per no pensar, perquè a la que em foto a pensar la cago.. perquè em menjo el tarro per res... sóc aixi, que hi farem. No puc estar sol i sense fer res, ja que em ratllo pensant amb tantes coses...
He arribat i ma mare m'ha fotut fora del PC, ja que ella ara també s'ha aficionat al Messenger, mireu quina putada... i no és pas la primera bronca que tenim... és normal que una familia es baralli per coses, però per el Messenger? que trist... estem adictes! Avui no tinc ganes de fer més que quedar, sortir, tocar la guitarra, anar a algun lloc a prendre quelcom.. però veig que m'hauré de quedar aquí adelantant feina pel dimarts i dimecres, ja que en tinc molta! i a sobre ara m'abjudiquen els programes de Foment, on faig teatre.. m'agrada que pensin en mi, això vol dir que els hi agrada els meus dissenys.. però amb lo apretat de temps que vaig, l'estrés de l'institut, i el propi de la vida rutinària em dificulta poder afegir-hi a aquesta rutina qualsevol altre activitat. Espero fer-la amb nota.
Miro el meu futur i hi trobo tantes incògnites, que l'únic consol que tinc és quan no hi penso. No sé com m'anirà la vida, el meu futur com a estudiant? per ara vaig fent, m'intento treure el Batxillerat amb la millor nota possible, tot i que poca gent està contenta amb la que resulta... i després? tindré una bona feina? un lloc agradable? patiré econòmicament? trobaré una parella que em faci feliç? que em faci riure? o si mes no... podré mantenir els amics que ara tinc per sempre? així ho desitjo... ja que ara com ara, l'únic pilar que no se'm pot desmoronar és aquest, perquè és el meu pilar bàsic: els meus amics. Pots tenir les parelles que vulguis, però d'amics de veritat no n'hi han! Últimament me n'adono de que en tinc, i alguns d'ells/elles ja saben qui són, i si us he dit que llegiu això es pq formeu part d'aquesta llista... i tants altres...
Avui, tot i que ha nevat, és un dia una mica trist. Ja pot nevar, ploure, fer sol, o el que vulgui, que un diumenge estudiant mai serà un diumenge divertit.
Qualsevol persona que llegeixi aquests textos pot pensar que estic fatal... tampoc és això, ja que quan un acudeix a aquests textos majoritàriament és quan no està bé anímicament o està pensatiu o reflexiu... no em considero un noi trist, ni massa amargat, simplement quan tinc baixons, els expresso per aquí, encara que espero, també, escriure coses de caire alegre, filosòfic, o simesno, aburrit...xD
Apa, vaig a fer el catàleg del Foment, a veure que em surt...
Salut per a tothom!
Uri. (Barri)
Saturday, February 28, 2004
1:43 del futur diumenge 29 de Febrer, i acabo d'arribar de Gràcia d'estar amb el Joan.
Quina nit! Ha estat un dia en el que fora i dins de casa feia sol, però dins meu feia calamarsada.
Un dia inicialment sobat... he estat per casa fent el ganso, he fet feina de casa; fregant el terre, endreçant i treient la pols, netejant la cuina, els plats, estenent la roba, fincant una rentadora... un dia completet de "chacha", però que ja seria hora de que deixés de ser unes feines de "Chacha" i fóssin una rutina, sobretot pels homes.
Després he publicat el primer missatge en aquesta llibreteta personal, tot i que allà fica que l'he fet a les 6 del matí.. no no, l'he fet per les 16:00 del migdia... he dinat i tal.. una tarda normal, avurrida, m'he dutxat i tal... i després?
M'he sentit sol.
Si si, és allò que veus el Mbl, tens tants telèfons d'amics.. miro a la paret del meu davant i veig un quadre que em van regalar uns amics especials quan vaig fer 19 anys, (amb una festa sorpresa que em van fer... això sí que son amics, em van fer veure la llum quan mai havia estat més a fons del pou...) veig, també l'armari ple de fotos de tots els amics; els de l'esplai, els del foment, els de la classe, els de l'antic institut, del barri, els de Sant feliu, de Matadepera, els de vic, de vilafranca... veig fotos de viatges que he fet fa temps a Suècia, Dinamarca, Italia, Alemania, França, etc... penso, i recordo a tanta gent, a tants amics, penso amb tanta gent, i hi ha tanta que m'aprecio i estimo, i n'estic segur que molts m'estimen, però...
Em sento sol.
Per desgràcia és quelcom que li passa a tothom que conec, i cada cop a la gent li passa el mateix. Perquè cada cop necessitem que ens demostrin més que ens aprecien... perquè hi ha gent que si no rep una perduda al Mbl al dia, es fot depre, o si no li envien Sms, o no la truquen es sent tant sola (com jo ara mateix...), i no pensem que fa uns anys no hi havia res d'això! Una persona que vivia a Sabadell i l'altre a Barcelona potser no es veien ni savien res un de l'altre en temps!! i ara tenim: Internet, Mbl, telèfon, amb cotxe són 20 min amb tren ma o meno... en canvi, al tenir tantes coses, ara necessitem que les utilitzin! així clar que fa negoci aquesta gent!
La societat poc a poc ens està obligant a fer servir més coses fora de les necessitats humanes, van treient invents i invents i ens obliguen a utilitzar-los.
Mirem casa nostra, i treiem el que no ens sigui necessari per viure... què queda? ni el lavabo! Ens hem tornat tots uns consumistes, falsos a la vida, i pf.. hi ha gent que et valora per si tens cotxe o no, per el que tens, per el teu pis, per la roba que portes, per si portes anells... per si portes bitllets a la cartera, i ara pensem... fa 100 anys? que miraven de la persona? No veieu que en pocs anys (comparats amb l'existència de la vida humana) ens hem tornat en uns humans que d'humans no en tenim res!?
El dia passat d'ahir, el dia 28 de febrer, va fer un any que la vida entre mo'ns pares es va tallar, i al cap d'uns dies vaig tenir un anviersari sol, quan al cap d'un parell de dies em van fer aquella festa sorpresa, la que em va fer aixecar el cap, obrir els ulls, i mirar-me al mirall sense odiar-me. Em van fer veure el sol que feia tant temps que no veia, vaig passar de pitjor al millor moment de la meva vida... vaig tenir ganes d'aixecar-me a l'endemà per lluitar contra un dia traïdor el que ens posa impediments cada dia per poder arribar a la nit i a la hora d'anar a dormir amb pau.
A partir d'aqui, vaig anar 3 mesos a viure a casa mo'ns avis, un lloc més alt, allunyat del meu barri, canvi d'aires, amb un lloc propi molt més petit, però va ser igual, vaig treure les forces d'on fos per tirar endavant, treure'm el curs, i agafar l'estiu amb ganes!!!
Ara em sento plè d'amics, molts que m'han ajudat en tants moments, i a altres als que jo he tingut la sort de poder-los ajudar... en especial a algú que sempre ha estat allà, al Joan. No tant sols és un company de la Música, i de les nits per gràcia... sino que és un amic.
Avui he anat a sopar a casa d'ell, he sortit de casa plorant, i no sé el perquè. Sí que el sé, però ara no tinc paraules per explicar-ho. Era alegria? tristor? Trobo a faltar gent? Suposo que una mica de tot...
Més que res, trobo a faltar a molta gent, en especial molts amics i moltes amigues amb qui he compratit tantes coses, tants moments, tantes sensacions. Gent de Vic, Matadepera, de Sant Feliu, de Vilafranca, d'Igualada, i també... tanta gent que viu a Barcelona mateix i que trobo tant a faltar..
Ara m'acaba de trucar el Joan, dient que si vull quedar amb ell i la seva Xicota ara, són les 2:37. De ganes no me'n falten, però ja amb el pijama he pensat en deixar-ho per un altre dia. No us podeu ni imaginar lo important que ha estat per mi aquesta trucada. M'han animat tantíssim...
Avui molta gent que m'importa, i molt.. estan juntes a una quedada de monis del sector de l'Esplac... donaria el que fós per ser-hi.. hi ha tanta gent que m'estimo tant...
Soc un desastre, ara farà mig any que vaig acabar les pràctiques i encara he de fer la memòria.. tinc pensat no tardar en ficar-m'hi que encara se'm passarà l'arrossss!!
Weno xatos, piro a xatejar pel MSN una estona, i a mumi, que ja en tinc ganes d'estirar-me tranquilet, i començar a fer-me pel·lícules amb algú que m'és molt especial, i algú a qui tinc moltes ganes de veure... per suposat, una pel·lícula amb final feliç... ho serà també a la realitat?.
Uri.(Barri)
2:47 h. 29 de Febrer, 2004
Avui he decidit crear-me aquest espai propi per comunicar, o si més no, expressar el que em doni la gana. És dissabte, són les 15:39, estic en pijama i porto un apalanque que flipes xD
Tantes coses em passen pel cap i tant poques em circulen fins als dits per poder-les escriure... què ens passa als joves d'ara? Què ens fan? què ens fem? tothom està deprimit, tots tenen alts i baixos constantment, i els psicòlegs es fan el sou a costa de la pressió que ens fot la societat, els pares, i la gent en sí, la que ens crea un estat de baixa autoestima, falta de valors personals, i què fem? plorar...
Últimament he parlat amb molta gent, he fet molts cafès, he après molt de molta gent, al igual que he après molt de moltes situacions de la vida...
En la vida, anem fent dos tipus de llistes bàsiques:
1: La llista dels somnis: Anem apuntant somnis, els que volem que algun dia es facin realitat. Durant la vida anem tatxant alguns dells, deixant-los com a "realitzats", mentre els altres esperen a ser borrats de la llista, n'hi ha que venen i se'n van i n'hi ha que s'hi queden per sempre en forma d'utopia.
2: També fem una llista, la qual augmentem cada dia. Cada relació, cada moment, cada amistat, enemistat, moment, record, etc... cada segon en aquesta vida aprenem coses continuament, i d'elles apuntem en una llista amb doble columna, en una el que hem de fer i el que no. A cada segon aprenem, mitjançant el camí dels nostres valors propis, el que hem de fer i el que no en un futur per ser millors, ser més feliços, i ajudar als que ens envolten a ser-ho... Allà queden apuntats aquestes idees, però no sempre som capaços de cumplir-les, ja que la teoria és molt maca, però a la hora de la veritat, no valen llistes ni concells, en el moment actues com creus, i no ho ha pas enrere.
El passat no existeix més que pels bons records. Perquè volem la resta? Només m'interessen els records que em fan provocar un somriure, o una llàgrima però d'alegria, sino no els vull aquests records! Fora del meu cap! Que aqui no tenen entrada aquests...
L'altre dia em van dir: "El silencia a vegades obre ferides més doloroses que les paraules desordenades que aboquem sense haver-hi reflexiona’t, confrima sospites, intensifica el dolor, mata somnis i amaga patraules". I quanta raó té qui ho va escriure! (Mey)
Perquè sóm tant covards els humans? Costa tant dir algunes veritast... pel mateix que crec que a qui li costa dir-és és pq li importa realment la persona a qui les ha de dir. Hi ha dos tipus de persones sinceres. Les que et diuen la veritat intentant no fer-te mal, tot i que a vegades no la diuen del tot i a la llarga fan més mal... o les que de primeres ja et tiren les pedres al cap i t'ho diuen tot de cop... aquestes segones fan més mal al principi a vegades, però a la llarga és millor?
No crec que cap extrem sigui bo.(En qualsevol tipus de tema). La millor sinceritat és la que està entremig... no creieu?
Weno xatos, o qui sigui que està llegint els meus pensaments... vaig a dinar que és tard, i ja continuarem aquesta mena de diari anecdòtic, filosòfic, i si més no... personal.
Un petonàs i una abraçada per tothom!
Barri. (Uri)
